Ens els últims anys, la pell de la padrina s’havia fet molt fina, quasi transparent. Quan l’anàvem a veure, ens donava la mà i esbossava un somriure. Jo li deia: “Padrina, però quina pell meu suau. Quin gust, acariciar-te.”

L’últim dia que vam estar juntes, vaig decidir explicar-li coses de la seva vida mentre li fregava la pell de les mans i els braços. Aquella pell que era memòria viva, que tenia l’aparença de l’escorça d’un arbre, que guardava registre de la història de la nostra família, de tot el poble i la vall.

Li vaig recordar la feina a La Cortada, quan ella hi anava de petita i de més gran. Allà hi tenien una mica de bestiar i hort. Sempre havia estat un lloc especial per a ella. La cara se li il·luminava quan algun cop hi havíem anat en jeep, els anys en què caminar ja se li feia més costós.

La padrina m’havia explicat que tornaven a casa quan sortia el primer estel, després de tot un dia de feinejar. A taula els esperava un plat de sopes de sagí. De tant en tant, pel poble passava una persona que tenia una màquina per fer pasta. Passaven la farina de casa per aquell artefacte i obtenien pasta per passar un temps. De pa acabat de fer no en tenien sempre, el forner enfornava per famílies i un dia per setmana els tocava als de Cal Redon.

La padrina sabia de lletra, havia pogut anar a estudi fins als catorze anys, gràcies a l’esforç dels seus pares, que pagaven unes quinze pessetes mensuals perquè les filles estudiessin. Ella parlava de les mestres, sobretot d’una molt esbojarrada, i d’aquells anys d’infantesa i primera joventut. En funció del seu comportament, a l’escola els picaven les puntes dels dits amb un regle i un mestre els havia donat cops al front amb un anell.

Encara recordo la padrina al menjador de Cal Redon, mig endormiscada a la mateixa cadira on he escrit aquestes paraules. Damunt la taula hi havia llibres i revistes. Quan em pregunto d’on em ve la fal·lera de llegir, trobo pistes en aquella taula. Quan em pregunto per què sempre he volgut recol·lectar la nostra història, recordo les paraules de la padrina, que sempre tenia una anècdota per explicar-nos, que sempre extirpava històries de l’oblit.

És per això que aquell últim dia vaig decidir explicar-li la seva història, tal com sempre havia fet ella amb nosaltres. Volia que s’emportés totes les seves paraules i dir-li que nosaltres seguiríem el seu llegat. Volia recordar-li que havia tingut una vida plena, intensa. Dolorosa, és clar, quin l’hagi conegut prou bé que ho sabrà. Però també a arrebossar de flors i de llum.

Les nostres padrines, els nostres padrins, han macerat la vida a sol i serena. I així ens han ensenyat a viure.

La padrina explicava que quan no hi havia bar, diferents cases del poble assumien aquest paper. Era com una mena d’itinerància. També rememorava l’enyorat teleclub i les festes que oferien un poquet de pausa a les feines del camp. Parlava dels jornalers que havien arribat al poble per treure trumfos al Montsec o com ella hi pujava a treballar amb una mula o un matxo.

Aquell últim dia que vam estar juntes, la padrina es va endormiscar mentre li recordava la seva vida, com si escoltés una cançó de bressol.

I és que n’explicava tantes de coses, la padrina! A voltes, conjugava el verb “fer”, com ho fan al Pallars. Deia “fèvem”. A mi això em resultava inusual, sorprenent, i em feia parar compte amb la seva parla, que mai no seria com la meua. Ella tenia un parlar antic, d’antes, nostrat, que vaig procurar gravar en múltiples entrevistes, per guardar-ne registre.

Ella havia estat la pubilla d’una casa pobra. Una casa gelada on a la cuina, en lloc de porta, hi tenien una cortina que onejava amb els cops del vent. El balcó estava foradat i l’havien de tapar amb roba perquè l’hivern no es colés a dintre. Als baixos hi tenien un celler on hi havia els graners, una fusta de vi i el corral del ruc. Abans d’anar a dormir, la padrina vella, la meva besàvia, posava dins d’una cistella un plat de porcellana amb una mica de cendra i tres o quatre brases, així els escalfava el llit. S’alimentaven a base de supervivència. Criaven conills i durant els primers anys només tenien un porquet per matar. Amb el temps, van adquirir dues truges que havien de portar caminant fins a Lluçars perquè un porc les cobrís. El blat i l’ordi se segaven amb dalla i collien fesols i trumfos, plegaven olives i ametlles i tenien uns quants ceps. El carbó el feien amb els arbres de la censada, que és el tros de bosc que els donava l’ajuntament.

Qui hagi pogut parlar amb ella, sabrà que es va casar amb setze anys i que va parir el meu pare als dinou. El va tenir al cotxe, camí a Lleida, no va arribar a l’hospital. És una de les seves anècdotes més recordades. Va donar a llum davant d’una masia de la Sentiu de Sió que està a peu de carretera. La gent que hi vivia els va acollir i els va deixar reposar al llit de matrimoni. Aquesta és una història de llegenda que sembla una rondalla, un conte per explicar a la vora del foc. Com quan la padrina va caure del balcó. Mentre estenia la roba, el terra es va desplomar sota els seus peus. Les dones que rentaven al safareig de la plaça van pujar a socórrer-la quan van sentir els seus crits. El resultat: dues vèrtebres trencades i diversos mesos de recuperació.

La meva padrina no era només meva i de la meva família. Era de tots vosaltres, de totes nosaltres. Els nostres padrins i padrines han estat i són universals. Una bona amiga m’explicava que guarda multituds d’anècdotes amb la padrina Angelina, que amb ella havia establert una relació d’amistat. Així ha estat per tota la gent que la va conèixer. La padrina Angelina ha estat la vostra amiga, companya, confessora, veïna, mare, tieta i àvia. I ho seguirà sent.

Aquests dies notem que els nostres referents se’n van. La plaça es buida d’aquells rostres antics que han custodiat el poble asseguts al pedrís. Però recordeu que hem escoltat la seva història i ara la podem explicar. Així que tot el seu llegat perdura en nosaltres.

Fa un any i mig aproximadament, quan la padrina encara no havia ingressat a la residència, vaig anar a visitar-la a Cal Redon i em vaig entretenir a mirar les fotos de les parets i dels àlbums antics. Hi havia el meu cosí Aleix, la padrina vella, que es deia Angeleta, i els nebots de la padrina que jo no vaig poder arribar a conèixer. Fins i tot hi havia el vell Redon, és a dir, el meu padrí Josep, i el besavi Emilio. Aleshores em va envair la serenor. Perquè vaig pensar en com la padrina es devia imaginar la seva pròpia mort. I els vaig veure a tots ells, esperant-la, en una mena de festa, de rebuda, de felicitat compartida. Imagineu-ho per un moment. Potser se us desperten les llàgrimes, però també el somriure.

Quan la padrina ja era gran, després d’acumular unes quantes operacions, li van prohibir fer hort durant una temporada, per evitar que es fes mal. Però al cap d’un temps ens vam assabentar que n’estava fent un de clandestí al corral, on també tenia un llimoner que cobria amb una manta gruixuda per passar l’hivern. Tal com em va explicar una altra bona amiga, si vas a l’arrel de la paraula cultura, aquesta ve de cultiu, de cultivar, de cuidar. Fixeu-vos en el mot agricultura. M’he adonat que durant tots aquests anys, la meva padrina s’ha dedicat a escriure sobre la terra, mentre jo ho he fet sobre el paper. És una manera més d’interpretar el seu llegat.

Padrina, gràcies per ensenyar-nos a estimar.

Amb tu hem après a conrear vida

i a protegir la memòria del fred.

Quan el sol ens escalfi les galtes a dalt del Montsec,

sabrem que tu l’has invocat.

Guardarem totes les històries

que ens has explicat.

Perquè recordar significa

“tornar a passar pel cor”

i nosaltres tenim el cor ple de tu.

Mai no hi haurà cap llamp que peti més fort

que les teves passes sobre la terra.

…

Text en record d’Angelina Novau Rosell, que va néixer a Santa Maria de Meià el 2 de juny del 1940. Va morir el 30 de març del 2026, a l’edat de 85 anys.

Autoria: Ivet Eroles Palacios, la seva neta.