Heus aquí un feix d’idees
que podeu desplegar quan em mori.
Les guardaré ben doblegades
a no sé on.

Així que pesqueu les paraules al vent
i quedeu–vos amb les
que us facin més patxoca.
O barregeu-les totes,
creeu-ne de noves.
Podeu no fer-me cas,
no esteu obligades
a seguir la meva voluntat.
No esteu obligades
a seguir la voluntat de ningú.

Si voleu,
feu la vostra pròpia cançó d’últims desitjos
i canteu-me’ls al costat d’una foguera.
Un capvespre de tardor,
que és quan el bosc
es converteix en un cementiri
d’ocres barrejats amb fongs.
Que és quan el bosc
es converteix en un rebost
de gustos robustos,
de sang quallada amb fems.
Cremarem troncs d’arbres
fosos per algun llamp.
I ens farem belles promeses
que apagaran les brases.

Us avanço que gran part del que ara us diré
és il·legal.
Però els grans senyors de les lleis
no poden lluitar contra el que dicta la natura.

Així que imagineu el meu cos,
o el vostre cos,
travessat per les arrels que aguanten la terra.
Sense fustes ni mortalles.
Un cuquet entrant pel nas
i sortint per la boca,
jugant pels petits laberints d’ossos.
Penseu-hi,
una nit qualsevol
podria venir la guineu
i pixar-se just al damunt
d’on tinc l’ull esquerre,
aquell per on apunto
i enfoco la vida.

Tota jo seria,
totes nosaltres seriem,
el càlid llit
que dona origen a la vida.
Ben a prop
de les banyeres
convertides en coms
i del crani desperdigat d’una auvella o un isard.

Tal vegada,
podrien deixar el nostre cos
abandonat a dalt de tot d’una cinglera
o precipitar-lo avall.

O bé, dipositar-lo a sota un arbre
roig i solitari,
al bell mig d’un prat inclinat.

Així, les bèsties d’ales negres
podrien venir a burxar
les ninetes dels nostres ulls.
Repartir-se vísceres
i barallar-se per un trosset de pulmó,
a picotades.
Després,
els seus excrements,
que nosaltres hauríem fertilitzat,
acabarien reposant damunt d’alguna pastura,
nodrint la terra i totes les seves criatures.

Però si tot això no fos possible,
per les lleis que els homes s’han inventat,
tireu-me al foc i planteu les meves restes.
Planteu les nostres restes.

Així, damunt nostre
hi creixeran plantes violetes,
màgiques o comestibles.
I papallones taronges i verdes
xuclaran de les flors que
nosaltres mateixes haurem parit.
Anys, o decennis després,
algú vindrà a recitar un poema
ben a prop nostre.

I no ho sabrà!

I agafeu una bosseta,
reciclable, compostable,
de plàstic semi-opac,
i poseu-hi un polsim de nosaltres a dintre.
Tot seguit,
llenceu-nos des d’algun d’aquests cims
que ens repartirem per aquestes muntanyes
i algun trosset de nosaltres
sabrà tornar a les valls
o a les planes d’on venim.

En e tot el que us he dit és important.
Escolteu amb atenció.
Si quan em mori,
si quan ens morim,
us ve de gust recordar-nos,
ho podeu fer pronunciant els nostres noms
al costat del d’aquelles
a qui van enterrar la veu.

I quan ho feu,
emborratxeu-vos amb l’olor del sotabosc,
amb el tacte de l’humus sota els vostres peus,
amb l’aigua que forada el crani,
amb el cel que us entra pels ulls
quan ja no hi ha sol
i us mostra tots els colors del foc.
Ensumeu els petits insectes
i escriviu-vos paraules pel cos
amb una tija.

En definitiva,
feu una bacanal amb tot allò
que us brinda la terra.

I que algú acabi fent l’amor entre matolls.

Però recordeu,
no esteu obligades a seguir la voluntat de ningú.
Ni tan sols la meva.

…

Il·lustració: Cesca Gelabert Calvo

Llibre: Cugula (Editorial Fonoll)