La meva yaya Ana i la meva padrina Angelina tenen la mateixa edat i jo tinc la ventura de tenir-les amb mi.

La yaya va néixer un 20 de maig, la padrina el 2 de juny. Totes dues el 1940, són filles de la Postguerra. L’una ho va fer a Trevélez (Granada), l’altra a Santa Maria de Meià (Lleida). Són dues dones de muntanya, de Sierra Nevada i del Montsec.

Sovint us parlo de la meva padrina del poble, però ella no és la meva única musa; també ho és la meva yaya d’Agramunt. Com més la conec, més em fascina la seva història, la seva vida.

La yaya un dia va ser una nena andalusa que va migrar amb la seva família a Catalunya. A Trevélez – conegut pels seus pernils – portaven les terres dels «senyors» i feien pa. A Catalunya, van entrar a la fàbrica.

Ella havia de treballar per contribuir a l’aliment de totes les boques de casa; quan la sento parlar, no necessito cap manual que m’expliqui què significa ser de classe obrera i del sud.

La yaya va aprendre una mica de lletra després de demanar-ho a les monges, ja que no havia pogut anar a estudi. Ella, formigueta perseverant i estalviadora, sempre m’ha parlat en català. I juntes repassem la nissaga de gossos i gosses que ens han acompanyat al llarg del viure.

La yaya pronuncia lemes feministes de forma directa i natural.

Ella, que ha conegut totes les arestes del masclisme, ha après a gaudir de la companyia i de la solitud i s’ha proclamat sobirana de la seva vida.

Quin bé em fa tenir-la a prop: tinc una yaya de 84 anys que em desvela nous capítols de la seva vida cada cop que ens veiem. Presència i paraules que reafirmen la manera que tinc de veure el món.

Aquesta és la meva fortuna.

Quina abundància, la meva.

Sento la plenitud de la lluna grossa d’aquests dies.

Històries com les de la yaya, com les de la padrina, ens marquen el camí. Elles, als 84 anys, van destrenant les cadenes, mentre teixeixen mantes i coixins a ganxet; peces que escalfen, peces que cuiden, peces que protegeixen.

Aquest és el seu llegat: esfilagarsar el patriarcat per teixir i alimentar la vida.

Elles,

el meu llinatge femení,

la meva genealogia en clau de gènere.

La seva saviesa és aliment

i observo com van sargint ferides, per si en puc aprendre.

Així és com sento amb orgull que podem donar continuïtat a la seva història.