«Vaig morir per la bellesa», deia la poeta Emily Dickinson.

Sovint escric sobre la violència, la faig parlar, la filtro per la veu. I ara, que estic preparant una exposició sobre la cacera de bruixes, encara ho faig més, més seguit, més sovint.

La nostra és una història de violència i escriure sobre ella és necessari, és just, és oportú. És reparador. Però escriure sobre la violència és dens, és feixuc i aixafa i estreny i ofega. Asfixia. És viure la barbàrie després de passar-la pel canal del cos. I no tinc prou llàgrimes per tota la violència que he escrit i que em raja riu avall a través de la pell. Només tinc paraules. És per això que busco consol en la bellesa, que és una taca infinita d’aigua que dansa amb el nostre cos. Una superfície plana, una superfície mansa.

Vull creure que necessitar la bellesa per escriure sobre la violència és un gest d’esperança, una glopada d’aire que sembla l’última, però que ve seguida de moltes més.

Escriure sobre la violència és una grafia contra l’oblit, es voler sargir el passat per no haver d’embastar cap més present esquinçat.

I sé que tinc el privilegi de la veu

en sé el to

conec la paraula

per això vull que la meva veu sigui alta

i abandoni els possessius

que deixi de ser meva

i contingui totes les altres veus;

les veus que no van tenir una última glopada d’aire,

les veus que respiren però que encara no poden fer parlar el seu dolor.

Dijous, a La Seu d’Urgell, l’Ahmed Tobasi, el director artístic del «Freedom Theatre» de Palestina ens parlava de la resistència cultural a través de l’art. Ens vam quedar captivades per les seves paraules, que ens van fer volar fins al camp de refugiades de Jenin (Cisjordània) per mostrar-nos que enmig de qualsevol tipus de violència la cultura ens permet proclamar a dins nostre la llibertat.

La foto és del pantà de Lanuza, a la Vall de Tena (Osca). És una taca d’aigua a tocar de Sallent de Gállego, on he anat a fer una xerrada sobre la cacera de bruixes en una fira sobre la temàtica. Tot just ahir, amb la Maria de l’Argiolsa vam organitzar un taller de ceràmica per crear una obra col·lectiva amb dones del Pallars, per tal d’exhibir-la a l’exposició «Bruixes de dol». M’adono que encara que he fet desenes i desenes de xerrades sobre el tema, aquest em segueix esquinçant i s’acumula per les raconades del meu cos amb estigmes invisibles.

I més ara, que com us deia, torno a explorar la cacera de bruixes amb noves mirades i més informació. Mentre preparo l’exposició, connecto amb la sensació de desfeta que moltes vegades m’envaïa quan escrivia «Dones al marge». Perquè voler mirar el cantó fosc de la història no és plaent, sinó que fa mal i forada. És per això que invento poemes, per deixar que la bellesa se m’arrapi a dins i no m’abandoni. És la bellesa que salva, com l’amistat, com els grups de dones que ens fan surar sobre l’aigua:

Deixar entrar la bellesa

pels orificis del cos.

Sentir com les flors se’t ramifiquen a dins;

veure les teves entranyes florir.

Notar les seves arrels arrapades a l’úter

i riure amb les seves pessigolles,

riure petit, riure llarg i ample,

mentre pètals i tiges t’amassen els òrgans.

Massatge suau de mans que treballen amb una saviesa antiga,

vegetal; plantes i flors.

És aprendre a parlar-li a l’aigua.