A casa sempre hem tingut tractors. Sempre hi ha hagut algú que cuidava la terra i el bestiar. Ara ho fa el papa, abans ho feien la padrina i el padrí i més abans els pares d’ella, ja que era la pubilla. Jo també vaig ser pubilla durant una temporada que es va allargar quinze anys, però ara, tant jo com el meu germà ens hem inclinat cap a les arts. Aleshores, hi haurà algú que seguirà cuidant la terra i el bestiar?

De ben petita, la padrina ja en sabia de vaques i cabres. Les guardava a la cabana de La Cortada, on també hi havia fruiters, basses, hort i trumfes (així és com anomenem a les patates). La padrina ha estat una dona pagesa dedicada a la subsistència, encara recorda el fred que es colava per la porta de casa seva, Cal Redon, i l’home que voltava amb una màquina de fer pasta ambulant. Guarda el gust de sagí de porc a la boca i potser algun estri que la seva mare (la meva padrina vella) emprava per escalfar els llits abans d’anar a dormir. També sap totes les cases que s’alternaven la funció de fer de bar del poble i segur que encara em sabria dir el model de la camioneta del «lechero». I mentre recorda tot això, el present se li escapa tot sovint i una conversa amb ella es tradueix en una repetició incansable de les mateixes preguntes i respostes. A diferència de la padrina, nosaltres recordem el fet més imminent i plaent, però ens hem oblidat d’on venen les coses.

Tal com vaig escriure a «Dones al marge», m’adono que durant tot aquest temps la padrina ha estat escrivint sobre la terra, mentre jo ho he fet sobre el paper. I sovint la terra no guarda les paraules amb la mateixa consistència; perquè les custodi, s’ha de treballar. Sense aquest treball, no hi ha aliment.

El meu pare va agafar el relleu dels meus padrins i es va sumar a les tendències de l’època. Es va posar al capdavant d’una granja que ha crescut o disminuït segons el moment. Ha anat canviant de tractors segons les necessitats i les possibilitats. Ha mantingut els nostres camps i n’ha llogat a d’altres. I avui en dia els abismes ideològics no ens separen perquè som capaços d’entendre’ns. Jo soc partidària d’una pagesia a petita escala, seguint criteris agroecològics, respectant els circuits curts, però el model intensiu que tenim a casa m’ha donat l’oportunitat d’estudiar a fora i de fer sempre el que he volgut. El papa era l’hereu d’una casa freda i pobra i es va sumar a les idees que en aquell temps parlaven de «progrés». Unes idees que també m’han colonitzat a mi, pensant que potser he portat una vida relativament més lliure, però ves a saber si ha estat així. Sigui com sigui, he estat una pubilla fugaç que només s’ha aproximat a la idea de subsistir de manera teòrica, en cap cas viscuda, i que ara escriu des de la terra, però no la treballa, més enllà d’experiències anecdòtiques i residuals.

Em resulta impossible emetre cap judici sobre els camins que han triat els altres, és a dir, sobre les decisions dels pagesos i pageses del meu poble que han optat per un model intensiu. Aquestes són les mateixes persones que cuiden el territori quan jo no hi soc, que m’asseguren que sempre tindré un lloc on tornar, que fan tallafocs en cas d’incendi, que recorden els noms dels trossos i les fonts que encara ragen. Amb aquesta actitud de respecte puc pronunciar quin model de pagesia desitjo i al mateix temps reconèixer el valor que tenen les persones que es dediquen al sector, encara que no segueixin aquest model. I és que de moment només recullo les meves pròpies contradiccions i em pregunto què hauria fet jo al seu lloc, si hagués nascut seixanta anys enrere.

Aquests dies de Revolta Pagesa veiem que el fenomen és complex i divers i que les dificultats que avui es mencionen venen de lluny. Però almenys hi ha certa autoestima retrobada, després d’haver estat eixuta durant anys. Ja no només es menen tractors entre la boira, sinó que aquests omplen carreteres i autopistes, demandes i titulars. Veure desfilar els tractors m’omple d’orgull, un orgull feréstec i terrós. És el fet de conèixer el nom i els cognoms d’algunes de les persones que els condueixen, compartir anècdotes amb elles i saber que estimem els mateixos indrets. No vull que desapareguin, no vull que esborrin del camp les persones que cuiden allò que més estimo, els que em reguen les arrels. I és que al meu entendre, aquesta qüestió agafa una dimensió global i és conseqüència del sistema capitalista, on de moment estem totes rodant. Si acabem vivint en un món rural sense pagesia, no hi haurà ningú que emmagatzemi records com els que guarda la padrina. Ningú que escrigui sobre la terra.