Acabava de complir 21 anys i estava fent un intercanvi acadèmic d’un any a Xile. El curs anterior havíem estat ocupant diverses facultats de la Universitat Autònoma de Barcelona en una època de lluita estudiantil frenètica. Tres anys abans, havia deixat de viure de forma permanent al meu poble, Santa Maria de Meià, on hi vaig passar el meus primers 18 anys i on a dia d’avui segueixo tornant, ara des del Pallars.

Buscant uns arxius antics en un disc dur vell, he topat amb la carpeta de fotos de Xile i aquestes m’han estimulat la memòria.

Xile era obrir el balcó del pis de Carlos Antúnez i respirar la llibertat amb els Andes nevats al davant (i una quantitat considerable de pol·lució, «smog», enterbolint l’ambient). Era els «carretes» (festes) a cases, parcs i carrers o en recintes com el Galpón Víctor Jara. Era l’enterrament digne del cantautor molts anys després del seu assassinat l’any 75, amb una manifestació que va proliferar pels carrers de Santiago. Era els trajectes a les universitats «cuicas» (pijes) on ens tocava estudiar. Era les llargues escapades arreu del país, del desert d’Atacama a la Patagonia i el seu Parc Nacional de Torres del Paine; de la «cordillera» dels Andes a Valpo i a la resta del Pacífic. Era l’11 de setembre a Xile, la data del Cop d’Estat de Pinochet. Era la cúmbia, els piscola i els «terremotos», els que provocaven borratxeres desmesurades i els que sacsejaven, amb les seves rèpliques d’ansietat i de por. Era la primera Festa Major de Santa Maria que em perdia. Era l’«Índio pícaro». Era els viatges a altres països de Llatinoamèrica: Argentina, Uruguai, Colòmbia. Era «Las venas abiertas de América Latina», d’Eduardo Galeano. Era totes les «weonadas» que fèiem en un dia i els «weons» i les «weonas» que coneixíem. Era el porter de l’edifici on vivíem al barri de Providencia. Era els concerts de Guachupé, Chico Trujillo i la Banda Conmoción. Era la fascinació pel País Maputxe, Wallmapu, i la gent de la terra, els maputxe; referents de la resistència indígena des de fa segles. Era les col·laboracions per la secció Internacional de La Directa. Era la Gabriela Mistral, el Salvador Allende i la Violeta Parra. Era la força de la lluita estudiantil. Era el país amb més estratificació social que mai havia conegut. Era «las poblaciones». Era la reconstrucció després del terratrèmol. Era els «asados» i els seus «choripans». Era l’herència dels Chicago Boys i el laboratori del neoliberalisme i del capitalisme del desastre, tal com vam llegir a «La doctrina del xoc», de Naomi Klein. Era les estratègies d’oblit i desmemòria que s’havien aplicat després de la dictadura, tan semblants a les de l’Estat espanyol (el descuit permanent en matèria de recuperació de la memòria històrica, el beneplàcit insultant davant dels noms i cognoms que protagonitzaren la barbàrie). Era la descoberta de l’obra cinematogràfica de Patricio Guzmán per poder creure que hi havia certa reparació possible. Era la gastronomia pròpia de la zona, el «cilantro» (coriandre) i la descoberta de la «palta» (aguacate) abans de que es posés de moda a Europa. Era no acabar de conèixer la por. Era l’aranya «del rincón». Era els noms de totes les persones amb qui vaig compartir.

Xile era això i tantes altres coses.

Xile segueix a dins; va ser una llar temporal, com ho són tots els refugis.

Miro les fotografies i sento la gratitud d’haver-ho viscut fa 14 anys, quan tot just m’acabava d’enamorar. Encara no he aconseguit tornar-hi, però l’experiència segueix amb mi, ja d’una forma més serena, més reposada, amb les llicències creatives amb que la memòria va modelant el record: una autoficció més. Veig les imatges i aprecio les transformacions en el meu cos, en capto l’erosió del temps i en valoro la bellesa. I a diferència de la Violeta Parra, que volia tornar als 17, jo em sento a gust als meus 35. I és que la meva versió dels 21 segueix amb mi, ja que quan obro el balcó continuo respirant llibertat. Sempre he tingut una actitud infantil a l’hora de meravellar-me davant la vida, és la necessitat de bellesa, una de les poques coses que aconsegueix salvar-me. Amb això segueixo sent una nena.