Les hores següents a la seva mort m’havia de clavar els dits a la boca de l’estómac per intentar tapar l’abisme que s’hi havia obert. Però vaig respirant la seva absència per omplir d’amor aquest forat que tinc entre les costelles. En un llibre de filosofia per a profans* vaig llegir que els vitalistes són «aquells que estimen la vida no perquè estan acostumats a viure, sinó perquè estan acostumats a estimar». Al costat de la Boira em vaig acostumar a estimar, tal com ho he fet a la vora de tants humans i altres bèsties. Aquest és el verb que vull que m’ompli l’estómac, el seu llegat més gran.

La meva família em recorda que el primer poema que vaig escriure va ser dedicat al meu gos d’infantesa, més o menys quan tenia vuit anys. Segueixo sent una nena que escriu a la natura i als animals. De fet, fa uns mesos vaig esbossar un petit text dedicat a la Boira: «A dins dels teus ulls hi ha un reflex de mi. Et veig així per la manera que tinc de mirar-te, per la forma que t’ubico al meu món, que ets tota llum i tendresa que es refugia sota el pelatge fosc i suau. El teu nom no té res a veure amb l’espessor de l’hivern, sinó amb l’ànima del vent, animal de mirada neta». El Jordi Oliver va saber fotografiar la mirada de la Boira, és la màgia de la imatge, que ens estimula la memòria i ens diu que sí, que nosaltres dues hem existit i que hi som, més enllà de la mort i la vida.

La Boira s’havia convertit en la meva ombra perquè em projectava llum. L’última nit que vam passar juntes a casa, nit de vetlla i de sang, ens va venir a veure el mussol, que amb el seu plany ens donava força i poder per transitar la incertesa, la malaltia i la mort. Aquest és el seu missatge: en la més absoluta foscor, hi podem veure. Sempre m’havia preguntat com seria fer un dol sense la Boira al costat. Ella m’havia acompanyat en alguns dels meus dols més significatius, aquells que em van ensenyar a integrar la mort. Des que la Boira ha mort, he entès que puc transitar el seu dol, que altres éssers m’acompanyaran i que ella em va ajudar a posar les bases per fer-ho.

Per alliberar-la del dolor, vam fer un sacrifici, paraula que prové del llatí «sacrum facere» i significa «fer sagrat» o «fer les coses sagrades», honrar-les, entregar-les. Aquesta és la dimensió que ella té per a mi, una dimensió sagrada i pura.

Ara la Boira està fertilitzant la terra que els meus ancestres sempre han treballat, custodiant la nostra memòria. La seva mort ha propulsat un projecte que tenia pendent: mentre tenim cura dels entorns de la nostra cabana, La Cortada (als peus del poble i del Montsec), m’envaeix la serenor i noto com les nostres arrels ens fan pessigolles.

Mentrestant, seguiré la lliçó dels ratpenats, detallada a la novel·la «Ànima», de Wadji Mouawad:

« – (…). El ratpenat més corrent pot emetre més de cent crits per segon. Cada crit li torna en forma d’eco i tots aquests ecos es van sumant per formar una ecografia general de l’espai que li permet situar-se i localitzar en la foscor qualsevol presa i qualsevol predador.

– Per veure-s’hi… criden?

– Exacte, per veure-s’hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir?

– Si el crit és continu, no hi ha res visible.

– Exacte! Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n escolti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.»

* El llibre citat és «El desig segons Gilles Deleuze», de Maite Larrauri / Max, Tàndem edicions.