Fa uns dies que caminem pel districte de Rasuwa, a la regió del Langtang, on es troba el Parc Nacional del Langtang i el seu pic més alt, el Langtang Lirung (7.270m). Prop d’aquí hi ha un dels vuit mils, el Sisha Pangma (8.027m), ja dins de territori tibetà. Estem a tocar de la frontera.
Aquesta va ser una de les àrees més devastades pel terratrèmol de fa uns dos anys i mig i hi ha símbols evidents d’una reconstrucció constant i un exili permanent. Estem enmig d’una natura ferotge que s’esllavissa i ho arrossega tot, com el poble de Langtang, que va quedar sepultat per roca i neu. Han passat més de dos anys i pel paisatge hi ha disseminats edificis plens de cicatrius que poc a poc es van reconstruint. Aquesta vall té memòria. La reconstrucció no és un acte per a l’oblit. La reconstrucció és un acte de memòria, és rescatar el que es pot de les runes i resignificar-ho. És un acte de reafirmació i dignitat. És aixecar-se. La reconstrucció és la voluntat de pronunciar cadascun dels morts i apuntar els seus noms a les parets per tal de fer-los presents aquí a la vida.

A prop de la frontera amb el Tibet, en un lloc de realitat escarpada, els rostres dels néts de l’exili em somriuen i m’acullen. Li pregunto a una noia d’ètnia Tamang, neta de refugiats tibetans, si ella voldria tornar a la terra d’on va fugir la seva família i em contesta que només de visita. Com deu ser la vida a l’altre cantó? Què li hauran explicat els seus avis? Parlaran del Tibet o procuraran oblidar-lo? Com nosaltres, com els nostres avis amb la nostra guerra. Tantes preguntes, tantes preguntes em neixen. Algunes d’elles s’aniran responent en el simple fet de fer camí i de la resposta en naixerà un nou qüestionament en una reconstrucció perenne.