… sona de fons una cançó de la Oreja de Van Gogh que taral·legen un grup de veus heterogènies que intenten reparar un edifici mig enderrocat per una forta sotragada. Són veus que es parlen en un mateix idioma mentre intenten incorporar frases i paraules d’una sonoritat aliena. És el quart més del 2074 en una realitat paral·lela que sovint es cobreix de boira.
L’edifici fa d’escola, de sanatori a l’aire lliure on alliberar les bogeries de les quals no es volen curar. Hi ha qui pretén guiar, d’altres que escolten com a devots, estan els que es confronten, els que cuiden i aquells que simplement es deixen anar; papers intercanviables en un escenari improvisat on assagen com narrar la pròpia història. Es pronuncien idees que pretenen engabiar sensacions comunes que sempre acabaven amb una frase que comença i acaba en un mateix. Els límits entre els jo i els altres es dissolen en un bassal ple de fang que mostra de fons un passat que es fa present. Han marxat lluny, però tot els porta a casa, com aquestes cançons que ja no escolten però que marquen el ritme de l’obra i de les quals tothom en coneix la tornada.

Han retallat un camp de panotxes per instal·lar un campament amb vistes a terrasses on la gent planta arròs amb la mà. És un lloc de passada, una parada en el camí, amb anades i tornades que degotegen. La humitat s’enganxa a la roba i a la pell, per deixar macerar i podrir tot allò que alguns han posat a la intempèrie.

Ells i elles acampen lliurement i es mouen amb la claror del dia, que comença de matinada, i es refugien a un cau que els fa de tenda quan arriba la nit. De tant en tant obren la porta a les besties, les treuen a passejar enmig d’aquesta pluja que no acaba mai perquè a dins els esgarrapen les entranyes.

L’obra avança amb la força de búfal de les que planten arròs amb la mà i carreguen pesats farcells a l’esquena amb una corretja que els passa pel cap. Són dones fortes de pell bruna i somriure perlat que s’encarreguen de la feina més tosca mentre els homes poleixen els detalls i aixequen les parets que faran visible tot aquest treball. Dones i homes que conviden a casa a tota aquesta colla de gent que pronuncia amb un accent estrany un grapat de mots que ells mateixos els procuren ensenyar. Han construït entre tots un llenguatge basat en gestos, sons secs i rialles que miren directament al fons dels ulls.

Mentrestant, la mainada pren embranzida per carrers que s’obren pas enmig de blat de moro i de casetes de llautó que van poblant una vall verda que si aixeca el cap es troba amb l’esguard distant dels cims nevats que pugen més enllà de 8.000 metres.

Aquí, com a tot arreu, de contrast amb la claror de la vida, es mou per inèrcia l’ombra de la mort, que ha deixat un escenari de runes per on començar la reconstrucció.