Dilluns

Sovint l’ansietat torna a vèncer, encara que sigui momentània. Passa quan els fets es torcen i no prenen el rumb que esperava. Per un moment m’absorbeix la frustració i el desig de que el transcurs de les coses sigui diferent. Amb el temps he après a identificar quan això passa i procuro posar-hi remei. Respirar. Caminar. O córrer. Em rendeixo davant del que no puc controlar, és a dir, les decisions, les accions, el tarannà dels altres, i així asserenar-me. Quan això passa i em relaxo, es desplega davant meu un paisatge magnífic sembrat de gent bonica que està aquí, al meu costat, tan sols perquè vol estar-hi, sense exigències, sense que ho implori. Passa, també, que quan la pronuncio o escric, la tensió s’allibera. I la plenitud i la bellesa m’arriben en moments inesperats. Incondicionals. Si això us sona a conformisme, sapigueu que no en sóc gens. No em refereixo a abandonar la lluita pel que considerem just i així reconquistar el que ens és propi. Simplement us parlo de trencar amb les expectatives que dipositem en els altres. Deixem de pidolar amor. L’amor es dóna i es rep i té tantes façanes i màscares que de vegades ni el reconeixem, es torna imperceptible perquè l’imaginàvem sota una altra aparença. Pot ser que algú m’entregui una parcel·la del seu amor i jo no me’n doni compte, ja que el creia amb un altre gust, color, tacte. Una parcel·la, que pel qui entrega, sigui suficient i espaiosa, feta a mida, però que a mi em sembli ínfima, ridícula, residual. I és clar que em podré enfadar si això em passa, sobretot si d’entrada m’havien insinuat un terreny molt més ampli i no han tingut l’esma de confessar-me que no, que ara no pot ser. Però el que faig amb aquesta frustració rabiosa ja és cosa meva i toca preguntar-me què esperava i tots els seus perquès, si és que sé explicar-me i escoltar-me, ja que de vegades no me’n surto. Davant d’això, puc quedar-me encallada o bé avançar. I sé que jo, aquí i ara, a les 18:37h d’un dilluns qualsevol, tan sols podria deixar-te entreveure, per una ranura, allò que en commou, però tindries la porta travada, no podries entrar. Així que entenc, que tu tan sols puguis escriure’m punts suspensius. I saps que, tot i que ho entengui, no vol dir que ho vulgui. Així que em reservo el dret de reubicar-te unes estanteries més abaix dins l’armari de les prioritats. Potser tardaré un temps a fer-ho, perquè em peses, però quan et recol·loqui sé que tot serà més harmònic. Aleshores respiraré alleugerida i podré veure amb més nitidesa, palpar i degustar, tot allò que m’arriba, que just té les qualitats que havia dipositat en tu.

Voldria aclarir, perquè em sembla del tot important, que qualsevol signe de control, violència i vexació no passaria ni el primer filtre. Quedaria vetat d’entrada i exclòs d’aquesta reflexió. Jo tolero i entenc des del respecte mutu, no des del poder i l’opressió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s