Per què tenim la costum de no explicar-nos? D’evadir conflictes i optar pel silenci, la inacció, que és la pitjor de les respostes? Fugides cap endavant que ens fan ensopegar amb alguns mots encallats.

Tenim por, a què? A ferir a l’altre o a no voler-nos escoltar? Aquesta paràlisi fa que amunteguem paraules no dites, tot entonant frases de consens, llocs comuns, mentre ens calcem ràpid les sabates, llestos per la fugida. Darrere deixem un rastre d’interrogants i cicles que triguen temps en tancar-se.

Sí, em senta fatal el mutisme dels covards i desafio a qui em digui que no hem d’esperar res dels altres; per mi el respecte és una exigència. En canvi, adoro el silenci còmode que regna entre els qui no necessiten disparar tot l’arsenal de verborrea per evitar pàgines en blanc, el d’aquelles relacions netes que s’escriuen a través de respiracions i gestos, on una no es perd mirant l’horitzó.